Eivissa, final de la tarda.
L’aire fa olor de pi i sal. La casa espera en silenci, oberta al jardí.
Es travessa la porta i l’interior se sent fresc, dens, serè. Els estucs de cal recullen la llum, la pedra sota els peus marca el ritme, el vímet als sostres embolcalla l’espai amb una calidesa natural.
Aquí el paisatge no es contempla: entra. El jardí prolonga les estances i, des de dalt, el mar apareix tot just insinuat a l’horitzó.
Cinc dormitoris en suite es reparteixen la intimitat. Cadascun diferent, però tots parlant el mateix llenguatge de matèria, textura i calma.
La cuina reuneix. És el lloc on el dia s’allarga entre converses, àpats compartits i portes obertes a l’exterior.
A la sala d’estar, una gran corredissa desapareix i l’interior es fon amb el chill out, la piscina i el menjador a l’aire lliure.
Res no busca destacar. Tot busca pertànyer.
Per a qui l’habita, aquesta casa no és un refugi per aïllar-se, sinó per reunir-se, viure i deixar que el Mediterrani marqui el temps.