Vivenda Bori i Fontestà es projecta com un espai obert a múltiples formes d’habitar; una casa que no es defineix per un únic ús, sinó per la capacitat de transformar-se amb el ritme de qui la viu. Una llar que no es recorre de manera lineal, sinó que s’experimenta de formes diferents cada dia.
El projecte parteix d’una premissa clara. No dividir, sinó graduar. Construir un espai continu on els límits no s’imposen, sinó que es dilueixen i es transformen. Aquí, l’elegància no s’exhibeix, es percep en la manera com els espais s’encadenen, en com la llum es filtra i en la precisió amb què cada material ocupa el seu lloc. Un habitatge pensat per ser habitat des de l’experiència, no des de la imatge.
Des de l’entrada, la casa s’organitza com una seqüència de transicions. Els marcs, els canvis de material i les variacions subtils d’escala construeixen un recorregut que no fragmenta, sinó que acompanya. L’emmagatzematge s’integra com a part de l’arquitectura existent, no com un afegit, reforçant la idea de continuïtat i eliminant qualsevol gest innecessari.
La zona de dia es concep com un espai fluid on cuina, menjador i sala d’estar conviuen sense jerarquies rígides. La cuina es resol des de la discreció, integrada en el conjunt, pensada per ser utilitzada sense imposar-se visualment. El menjador actua com a punt d’equilibri, capaç d’adaptar-se tant a l’ús quotidià com a moments més socials, sense perdre naturalitat.
La sala d’estar es planteja com el nucli emocional de l’habitatge. Un espai on ser, aturar-se o canviar de ritme. La relació entre mobiliari, llum i materialitat construeix una atmosfera continguda, on res sobresurt però tot està mesurat. El disseny no desapareix, però tampoc s’imposa; es manté present com a suport silenciós de la vida quotidiana.
Les zones privades continuen aquesta mateixa lògica. L’habitació deixa de ser únicament un lloc per dormir i es converteix en un espai de recolliment, gairebé de desaparició. Un lloc on baixar la intensitat, on el ritme canvia i l’arquitectura acompanya sense interferir.
El projecte no busca ocultar l’existent, sinó treballar-hi. Integrar, reinterpretar i convertir cada element previ en part del relat. El disseny no es disfressa, es revela des de la coherència i la continuïtat.
La llum, sempre filtrada, construeix el vincle amb l’exterior. No hi ha una obertura explícita cap a la ciutat, sinó una relació més continguda, on l’interior es protegeix sense perdre connexió.
Vivenda Bori i Fontestà no respon a una única manera de viure, sinó a moltes. És un projecte que entén l’espai com una cosa que s’adapta, que es transforma i que acompanya. No es tracta de dissenyar espais, sinó de dissenyar com es viuen.