Ferrán Agulló.
Hi ha habitatges que es transformen.
I n’hi ha d’altres que simplement revelen allò que sempre han estat.
Aquest dúplex neix d’una recerca d’equilibri. Entre memòria i present. Entre interior i exterior. Entre el caràcter d’una arquitectura que mereix perdurar i una manera d’habitar adaptada a les necessitats actuals.
Aquí, les terrasses no són un afegit.
Són part de la casa.
La llum entra, travessa els espais i troba una continuïtat natural cap a l’exterior. L’aire circula. Els límits es difuminen. L’habitatge s’expandeix més enllà dels seus propis murs.
El projecte parteix d’una idea clara: conservar allò que li dona identitat i permetre que dialogui amb un llenguatge contemporani.
Les xemeneies originals, el parquet i nombrosos elements arquitectònics es recuperen i es posen en valor. No des de la nostàlgia, sinó des del respecte. Com a peces capaces de continuar formant part de la vida quotidiana.
La zona de dia s’obre a les terrasses i estableix una relació constant amb la llum natural. El menjador i la sala d’estar guanyen amplitud, mentre la xemeneia recupera el seu paper com a punt de trobada i element vertebrador de l’espai.
Al centre de la casa, l’escala adquireix un protagonisme discret.
La doble alçada connecta les dues plantes, aporta profunditat visual i permet que la llum acompanyi el recorregut vertical. Restaurada i reinterpretada, es converteix en un gest capaç d’unir passat i present sense recórrer a contrastos evidents.
La planta inferior acull les zones més privades. La suite principal, vinculada a una terrassa pròpia, es concep com un refugi serè on la fusta, els teixits naturals i la llum construeixen una atmosfera càlida i acollidora. Les habitacions infantils comparteixen aquesta mateixa sensibilitat: espais lluminosos, funcionals i pensats per acompanyar el dia a dia.
A la planta superior, el ritme canvia.
Una segona sala d’estar connectada a una terrassa oberta a les vistes ofereix una manera més lliure i relaxada de viure la casa. Un espai flexible pensat per reunir-se, desconnectar o simplement deixar passar el temps.
Res aquí busca imposar-se.
Tot busca conviure.
L’arquitectura original i les noves intervencions. La ciutat i la intimitat. La memòria i l’evolució.
Perquè hi ha projectes que transformen un espai.
I n’hi ha d’altres que aconsegueixen una cosa més difícil: permetre que la seva essència perduri mentre tot el que l’envolta evoluciona.