Tot s’ordena al voltant de la casa a Molins de Rei.
El jardí calla. La casa respira.
Can Madurell, catalogada i noucentista, havia perdut el seu fil: massa particions, massa capes.
La vam retornar a la seva lògica. Vam obrir recorreguts, vam deixar que la llum entrés pel davant, pel darrere i pels laterals. Paleta molt clara, verds suaus, amplitud sense crits.
Vam restaurar l’essencial: portes, radiadors, fusteries, porticons. A la cuina, un porcellànic en escacat blanc i negre posa l’accent just.
La vida social mana: la planta baixa reuneix saló, menjador i cuina; a fora, un annex tipus apartament amb cuina interior i cuina exterior convida a llargues sobretaules.
La connexió vertical reneix amb una escala helicoïdal folrada de pedra natural; barana negra, traç precís.
La tecnologia existeix però no es veu: domòtica discreta que acompanya. Sota coberta, vam rescatar l’estructura de fusta i la vam banyar amb llum indirecta.
A dalt s’hi viu el so i la imatge: cinema, música, guitarres, saxo, bateria.
Avui la casa no posa. Es reconeix.
I torna a ser el que sempre va ser: una casa viva.