21.03.2018

Dissenyador, enginyer i professional en ciències ambientals. Es defineix com una persona entusiasta, dinàmica i proactiva. Aventurer a nous reptes, també exerceix com a professor a l’Escola Elisava i al IED Barcelona. Amb Salva Codinach, ha obert una consultoria en disseny, materials i medi ambient per al sector públic i privat anomenat OiKo. Ha estat coautor del llibre «Mater, nuevos materiales, nueva industria» (ed FAD, 2008), redactor a la revista Arquitectura y Diseño i redactor del llibre «Selección de materiales en el proceso de diseño» de Javier Peña (CGP, 2009).

A més, va ser premiat el 2015 amb el Premi d’Ecodisseny de la Generalitat, al costat de Javier del Toro; seleccionat en la medalla ASI 2012 pel projector final de Màster i premiat en el Concurs Infiniti Design Contest de cadires plegables Salone di Mobile Milano 2013.

– Com van ser els teus inicis com a dissenyador? Ajuntant-me amb amics, cremant llibretes amb bolis mig gastats i inventant que ets, qui t’agradaria ser de gran. En l’àmbit laboral vaig començar al FAD com a investigador per a un projecte que no tenia nom, ni res més que il·lusió i que ha acabat sent Mater, el reconegut centre de materials. Des d’allà em vaig iniciar en el món editorial i vaig ser autor dels llibres que es van publicar i d’algun que un altre projecte fallit que també va arrencar en aquella època. També gràcies a allò vaig entrar a l’empresa des de la faceta d’enginyer i vaig conèixer a la crème de la crème del disseny industrial a Espanya. És veritat que dissenyar és més que dibuixar, però crec que no he estat de veritat dissenyador fins a muntar Oiko, l’estudi que comparteixo al costat de Salva Codinach.

– Com descriuries la teva filosofia? Em semblaria molt pretensiós dir que tinc una filosofia, però si hi ha alguna cosa que puc dir és gaudir. Amor i humor a parts iguals. Amor per qui t’envolta i humor amb ells. Amor per l’ecosistema, pel teu cos, pels materials que tenim i que no poden mal usar-se. Amor i humor sí.

– Et defineixes com un apassionat de l´ecologia i els materials, a què es deu? I vosaltres no ho sou? De debò, és possible no ser un apassionat de l’ecologia i els materials?

– En què et bases a l´hora de triar un material? Quines característiques són les que tens en compte? Per a mi, la selecció de materials es basa en primer lloc en qüestions ecològiques. Òbviament que partim que, per descomptat, ha de funcionar i respondre a les restriccions tècniques o de qualsevol altre tipus que se li plantegin. Assumida l’obvietat que «funcioni», el primer paràmetre és l’ecologia o la sostenibilitat si ho prefereixes. Els productes no poden basar-se en «concessions» a la toxicitat o el dany irreparable al medi. Mai se´m podria ocórrer emprar una fusta de l’amazona o un alumini verge que sabem que contribueix i de quina manera a tota la problemàtica ambiental que vivim. Tampoc acceptaria un procés o un material que, tot i ser el més ecològic possible, pogués implicar una problemàtica social de qualsevol índole. A partir d’aquí l’acompliment experiencial ha de ser el centre de tot l’esforç. El 60% de productes que fracassen es deuen a una mala selecció de materials en clau sensorial. Que generi la millor vivència estètica no és una qüestió accessòria, sinó que garanteix la millor funcionalitat i fonamenta un bon disseny. Una estètica viscuda des dels 5 sentits, visual sí. Tàctil, olfactiva, de gust i acústica. La selecció de materials és per a nosaltres el motor de tots els nostres dissenys i de la nostra manera d’entendre el disseny.

– Quin és el projecte del qual més orgullós et sents? ¿Per què? La veritat que en aquest moment del qual més orgullós estic és d’haver posat una taula de ping-pong al meu estudi. Encara que suposo que si et refereixes a projectes «oficials» del llum Hook és un motiu d’orgull tant personal com de totes les persones que s’han implicat en el. D´aquí a poc sortirà en premsa una notícia increïble al voltant del projecte i que encara no puc desvetllar.

– Què és el que encara no coneixen sobre tu? Uyyyy… Tantes coses (rialles). Per començar el premi que ens acaben de concedir i que no puc mossegar-me la llengua més, però fins d’aquí a unes setmanes no es pot publicar. I després com a curiositat podria dir que em vaig fer ecologista amb 5 o 6 anys quan sentia parlar a la tele sobre el forat de la capa d’ozó. I poc més tard ja sabia que de gran volia ser «cosa de fàbriques» quan passava al costat del meu avi de camí al poble, pel desballestament de cotxes.

– Has obert amb Salva Codinach una oficina de disseny de producte, Com va sorgir la idea de OiKo? Com us complementeu com equip? OiKo és una cosa obsessiva que s’allarga en el temps i que ha anat mutant a mesura que passaven els anys i les persones. És una espècie de germen que ha anat creixent fins a posar-se al seu lloc. I el seu lloc és una oficina de disseny, amb els materials com a vector de les idees i de connexió entre les persones i el món. Com a equip Salva i jo ens complementem com a elements químics d’una mateixa molècula. Després com a persones jo sóc explosiu i Salva objectiu, però mai salten males espurnes entre nosaltres. És un gran gust tenir un soci així. Anem sempre barrejant núvols i sòl, bogeria i temprança. En fi, som un equipàs!

– Si haguessis de recomanar qualsevol llibre o documental inspirador, quin seria? Hi ha dos llibres de principis dels 2000 que han sigut els meus inicis en tot això i que potser ara són ja una mica retro però segueixen sent totalment inspiradors: «Cradle to cradle» de William McDonough i Michael Braungart, el ritu iniciàtic en l’ecologia industrial i el que ara es diu economia circular; té les seves coses però recomanable 100%. I després «Diseño emocional«, de Donald Norman. Meravellós per un recent graduat en enginyeria que es pensa que la tècnica ho és tot. Aquí va ser una mica on és em van canviar els vidres amb els quals mirava això del disseny.

– Amb qui t´agradaria desenvolupar un projecte? Per què? No sabria dir, crec que no sóc molt de noms especials. Si fos amb un dissenyador, sempre m’ha donat moltíssima curiositat Phillip Stark i aquesta història de treballar al seu castell i tal. Sembla un tío molt saberut i aquesta visió transversal del disseny que va des del bolígraf fins al iot, m’encanta. Però crec que gaudiria de veritat fent una intervenció amb artistes d’altres disciplines, amb Bunbury per exemple.

– Quins aspectes de la teva feina són els que més t´apassionen? Aquest moment màgic en què d’una necessitat o suggeriment d’un client comences a enllaçar conceptes fins a construir un relat en què primer t’emociones amb els teus companys de l’estudi i després amb l’empresa i segueixes emocionant-te, et passes les hores i els dies pensant en això i veus que tot encaixa. Això m’apassiona. M’apassiona veure gent que gaudeix amb la feina que has fet i m’apassiona trobar aquest material que és capaç de fer tota aquesta història real, que es toca, que fa olor, que se sent dins i fora. Buahh és massa!!!

– Què és imprescindible perquè un disseny sigui bo? Cal crear nous productes? Doncs ni idea, la veritat. Sobre els ingredients del bon disseny és obvi que no se saben i em dóna la sensació que està molt relacionat amb la dinàmica de les persones i la seva pròpia complexitat. Parlar d’estètica, de funció, d’economia, d’ecologia, d’equitat social, tot això ha de ser imprescindible, però hi ha alguna cosa més. Moltíssim més que això. I després la gran pregunta. Aquesta sí. Fan falta més productes? Doncs crec que si i per una cosa molt senzilla, perquè del poc que s’ha inventat, gairebé res no funciona veritablement bé. Com és possible que dissenyem (jo el primer) productes que no siguin perfectes? Però si portem tota la humanitat dissenyant i encara ens equivoquem en el més simple! Que difícil és tot això. Encara que la idea que no fan falta més coses, em sembla que ve d’aquesta constant hiperrepetició del mateix error. Potser la resposta és més senzilla. Més que dissenyar més productes, s’han de dissenyar millors productes.

– Quins projectes tens entre mans? Per sort estem embrancats en històries molt variades. L’últim en entrar ha estat un sistema d’arquitectura en sec per a unes clíniques de fisioteràpia naturalista que ens tenen completament entusiasmats. Després estem amb unes màquines de cocció sense tecnologia per un restaurant amb moltes estrelles Michelin, el nom no puc dir …. Amb Pachá Eivissa estem acabant de preparar la il·luminació per a la flower party, amb Ecoembes fent uns sistemes de comunicació basats en producte que també ens motiven especialment, desenvolupant col·leccions d’il·luminació per a diverses marques i entrant en el sector del bany de la mà d’una firma que ens encanta des de l’època de la universitat. I després en paral·lel i en l’àmbit personal porto un projecte editorial que em té boig, per no parlar de la tesi doctoral …. Si en la varietat està el gust, això és un gran gust!

– On vols arribar? Quin és el teu màxim somni? M’encantaria arribar a viure sempre amb aquest entusiasme que de moment no m’esgota. I el meu somni és que les historietes que conte es repliquin més i més. Algú em va dir l’altre dia «el premi al treball ben fet és més feina«, doncs això. Més que el reconeixement o arribar a realitzar un tipus determinat de projectes o clients d’un nivell o un altre, el somni i la meta és seguir i seguir cada dia emocionat. Com si fos el millor dels dies.

– També ets professor a l´Escola Elisava, quin consell li dónes als teus alumnes? Que al·lucinin amb el que fan. Que siguin capaços d’aprendre de cada gest que se’ls presenti per davant. Que tot és disseny si ets capaç de mirar-lo amb aquests ullets. I sent, que si el disseny no t’enamora, deixa-ho. Com va dir Confuci, enamora’t de la teva feina i no hauràs de treballar ni un dia més.

Moltes gràcies a Jose F, Aguilar per permetre’ns realitzar aquesta petita entrevista i gràcies pel seu temps. És tota una font d’inspiració per a contribuir a promoure el disseny ecològic.