Eixample, 2016. S’obren les portes.
Espai París no es mostra: es viu.
Va ser un taller de lubricants als anys 20. Llarg, estret, amb caràcter.
En la rehabilitació vam deixar parlar la memòria sense quedar-nos en l’industrial: algunes parets de maó s’insinuen; la resta es vesteix de tons clars per atrapar la llum.
A la planta baixa, la galeria batega: art en rotació, mobiliari amb història, il·luminació amb intenció. Al fons, el pati típic de l’Eixample es converteix en escenari social: recepcions, còctels, trobades que canvien amb la temporada.
A dalt, un altell de fusta i ferro acull oficines i sales de reunió: el taller on les idees prenen forma. La gran obertura cap al pati, amb ambdues portes obertes, connecta dins i fora i fa que tot flueixi.
Espai París va ser el nostre estudi, el nostre segon punt físic a la ciutat: un lloc per pensar, tocar, provar.
Aquí res no roman. Tot evoluciona.
I el disseny, més que veure’s, es percep.